Notes de Grec 2 / Del film trencador al teatre convencional

 Alma i Elisabeth (Persona, de Bergman). Sala Muntaner. Del 3 al 28 de juliol

Pel que hem vist fins ara,  el 2013  significarà en la carrera de Magda Puyo l’any que dedicà a portar a escena materials que no estaven concebuts com a textos teatrals. Si fa uns mesos gaudíem d’una encertada posada en escena de la novel·la Cosmètica de l’enemic d’Amélie Nothomb, ara és el torn del film Persona (1966) d’Ingmar Bergman, titulat per a l’ocasió Alma i Elisabeth en referència a les dues protagonistes.

La Sala Muntaner ha estat l’espai, casualitat o no, d’exhibició dels dos muntatges servits per una parella d’intèrprets, que no està la cosa pressupostària per a gaire alegries. Evidentment l’aposta de la directora no és cap excepció ja que aquesta ha estat la temporada que recordem de més duets i monòlegs amb diferència. En el cas que ens ocupa però, la pel·lícula ja estava dominada absolutament per dos personatges, Elisabeth (famosa actriu de teatre que enmig d’una representació d’Electra pateix un daltabaix interior que li provocarà el silenci) i Alma (infermera que s’encarregarà de cuidar l’actriu en una solitària casa de platja). Cal afegir-hi la intervenció d’una doctora, que en el muntatge teatral s’ha transformat en una col·laboració de Vicky Peña en format de projecció, primer pla on l’actriu continua tan convincent com és habitual.

Aquest element del llenguatge audiovisual és el referent que ens ha connectat de forma directa estèticament parlant amb la pel·lícula del director suec, que amb Persona va radicalitzar el seu llenguatge cinematogràfic al marge de la convenció, triant un duríssim blanc i negre per escampar l’angoixa d’Elisabeth més enllà de la pantalla. Amb  la posada en escena aquesta profunditat i bona part de la petja de l’autor desapareixen.

Alma i Elisabeth (Persona de Bergman)

Coneixent la trajectòria de Puyo, esperàvem un espectacle més agosarat, però hem topat amb l’efecte contrari: posada en escena estandaritzada, projeccions d’imatges de suau acoloriment i d’ús merament il·lustratiu, tot plegat molt proper al teatre burgès del XIX.  D’ofici ben fet, efectivament. Tot molt correcte, també. Sensació que l’asfíxia signada per Bergman s’ha quedat pel camí, segurament com a referent de joventut de la directora escènica però molt allunyat d’aquest segle XXI en plena crisi occidental.

Si es tractava de donar-li la volta totalment i crear l’efecte contrari està ben aconseguit, però llavors el resultat només atrau per l’exhibició interpretativa de nivell molt exigent, amb una Mònica López digna de reverència,  ja que el contingut de la història perd totalment l’interès.

Autor:  Ingmar Bergman
Versió / Adaptació:  Magda Puyo i Victòria Szpunberg
Direcció:  Magda Puyo
Intèrprets:  Mònica López i Marta Marco

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s