Somriures d’estiu

Títol: Totes les parelles ho fan
Autoria i direcció : Ivan Campillo
Intèrprets: Sílvia Forns, Ramon Godino, Laura Sancho, Raül Tortosa
Dia i lloc: Diumenge 25 d’agost (fins al 29 de setembre) al Teatre Gaudí
Totes les parelles ho fan

Cap de setmana d’agost amb entrades exhaurides en un teatre? Sí, al Gaudí. Ple fins a la bandera de públic d’edats molt diverses rient a cor què vols amb la darrera proposta de la companyia Apunta Teatre, que repeteix el mateix gènere que en l’obra anterior, Tu digues que l’estimes, vista per més de 20.000 espectadors la temporada passada.  Passarà a la història del teatre aquesta pretesa sit-com d’embolic de parella? Francament no. I en el meu imaginari teatral? Rotundament no es compta entre els meus gustos personals, però li passa una mica com a aquelles pel·lícules de després de dinar del diumenge, que es miren o es dormen depenent del nivell de cansament. Vistes les reaccions de la platea, és recomanable per a un públic massiu, de referents del món audiovisual més que del teatral i que només pretén desconnectar i passar l’estona.


Ivan Campillo signa un text on abunden els tòpics però amb alguna rèplica d’estirabot divertit, una mica riure’s del mort i del qui el vetlla. Amb uns personatges construïts a cop d’arquetip, l’executiu estressat guapo que viu per la feina i s’oblida de la parella però sempre té aquell “ho sento” esgotador a la boca; l’actriu cansada de fer càstings sense resultat; el iogui a la recerca de l’equilibri de l’univers i la cambrera de bar, també actriu de formació, que gasta una violència que vol emular Kill Bill. La història avança a força d’equívocs, malentesos, amor que se’n va i que sorgeix, recuperació d’allò que realment importa a la vida i els típics enfrontaments verbals. Una mica d’estisora però no li aniria gens malament, especialment en els recursos més tòpics.

Tot plegat amb una posada en escena i una concepció més propera al teatre amateur que al professional però que funciona per als espectadors. La concepció de l’espai escènic és encertada i es nota que la companyia se sent com a casa al Teatre Gaudí perquè s’aprofita bé i dóna joc a entrades i sortides dinàmiques i sense forçar. D’aquesta manera es transita  de les cases dels protagonistes fins a un bar o un hospital.  Pel que fa a les interpretacions s’hi nota el treball de conjunt i el fet de ser una companyia,  perquè hi estan avesats i s’ho passen bé, cosa que s’agraeix.

Al director, però, no li perdonem que hagi fet de l’histrionisme passat de voltes la marca de l’espectacle. El gènere de la comèdia no exigeix  una interpretació cridada durant  tota la representació, tenim com a exemple recent també per temàtica l’excel·lent Smiley com a mostra, i amb tant de decibel es perd pel camí bona part de la professionalitat dels actors i les actrius. Un repartiment on destaca Ramon Codino com a Àngel, aquest jove iogui que és qui ens va arrencar més somriures.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s