El blues del desarrapat

Títol: La nit just abans dels boscos
Autor: Bernard-Marie Koltès
Direcció: Roberto Romei
Intèrpret: Òscar Muñoz
Dia i lloc: Dissabte 26 d’octubre (fins al 24 de novembre) al Teatre Romea

Ei tu, sí tu, em crida un esparracat des de l’altra banda de vorera. Podria ser qualsevol dels que em demanen tabac o diners quan creuo el pati de la Biblioteca de Catalunya la majoria dels matins que m’hi arribo a estudiar. Però aquest m’increpa, a mi i la resta del grup al carreró de la vora del Romea, ho fa de nit sota un fanal, un dissabte de sessió golfa teatral enmig del anar i venir de colles que es passegen per celebrar la victòria del Barça i de parelles de turistes que tornen a l’hotel, davant la porta del qual assistim a l’inici de La nit just abans dels boscos de Bernard-Marie Koltès. No, no és aquesta una representació qualsevol.

Òscar Muñoz interpreta la veu d’aquest estranger al mig del carrer, amb un perfecte control del que passa al seu voltant, plenament conscient de tot allò aliè al fet teatral, sense deixar que hi traspassi ni intervingui, preservant la màgia escènica. Després condueix el públic per diferents espais, entre ells les entranyes del Romea, “aquí es veu que fan teatre”. És aquest un dels aspectes més originals de la direcció de Roberto Romei i que convé no detallar. L’altra aposta del director davant d’un text que no conté ni un punt, perquè està escrit com una sola frase, és l’apropament físic de l’actor al públic, que observa fixament a distància curta i en alguns moments també toca els qui l’envolten. Ningú no s’escapa d’aquesta fosca mirada d’ulls negres d’home amb aspecte d’àrab, remarcat per la bruta samarreta de la selecció del futbol del Marroc. Un entre tants dels que viuen a les escletxes o ja han caigut al buit. Però alerta, aquest té una dicció perfecta en català profund de les comarques centrals, per tant, a dia d’avui, ara mateix, pot ser qualsevol de nosaltres.

Aquesta proposta del text de Koltès s’allunya de la solemnitat i en certa manera del lirisme amb què ens ha estat presentat altres vegades i ens enganxa amb la força d’un ritme trepidant de dicció urgent, alhora arrelat en el lament nostàlgic del blues, i un tracte de “company” amb el públic dinamitant qualsevol paret. Només sabem que hem arribat fins el final perquè Òscar Muñoz ens diu, “doncs ja està”.

Aplaudiments sincers a un actoràs esplèndid que literalment ha suat la samarreta, continuació en forma de tertúlia amb els assistents, un dels quals li pregunta si “el guió” és seu, de tan actual com és aquest text estrenat el 1977. A la sortida, la realitat, com sempre, supera la ficció. A la mateixa porta del Romea hi ha dos desarrapats discutint entre ells. En veure el públic fan silenci i marxen, segurament notant que la mirada que els estan clavat, avui sí, és conscient del que significa la llarga nit de l’absoluta solitud.