EL TESTAMENTO DE MARÍA
El director de cinema Agustí Villaronga debuta al teatre −i signa també l’adaptació− del text de Com Tóibín El Testamento de María, novel·la publicada l’any passat que parteix del monòleg teatral del mateix autor escrit i estrenat a Dublín el 2011. Una peça que té com a eix central la figura de la mare de Jesucrist concebuda des d’una perspectiva molt similar a la que va adoptar José Saramago en la seva novel·la O Evangelho Segundo Jesus Cristo (1998), és a dir, ficcionar figures fundacionals de la cultura occidental des d’un punt de vista secular.
Potser per la impressió que ens va causar la lectura de la novel·la del portuguès en el seu moment d’entrada, aquest text, en tant que exercici literari que juga a humanitzar divinitats, no ens ha sorprès intel·lectualment potser perquè la conclusió dels dos protagonistes, tant el Jesucrist de Saramago com la Maria de Tóibín és que el sacrifici d’aquest home a la creu no serveix per a res.
Tóibín presenta una Maria en els darrers moments de la seva vida, reclosa a la seva casa, en bona mesura perquè vol i també perquè els seguidors del seu fill la tenen segrestada i van a visitar-la perquè recordi què va passar. La versió de la mare no coincideix amb els “inadaptats” que capitanejava el seu fill i, a més de la reflexió sobre la memòria, s’obre pas la desmitificació i la reacció humana. La vida laica de la dona s’entrellaça amb passatges com la resurrecció de Llàtzer o les noces de Canà on l’autor malgasta temps donant referències del tot conegudes, sense aportar cap visió nova.
El moment més interessant i, ideal per tancar l’obra o per aprofundir-hi mes, és produeix quan Maria confessa que va marxar de l’escenari de la crucifixió per pura supervivència, traint totalment el seu moribund fill, fet que la corca interiorment ja que tot i que no reconeix ni aprova el predicador en què s’ha convertit Jesús, no deixa d’estimar-lo com a mare. El posterior viatge cap a la redempció que planteja Tóibín no ens va convèncer en un text que se suposa dinamita un dels fonaments de la cultura occidental.
L’autor també aporta records de joventut d’una dona marcada per la religió, la convivència en una petita societat rural estructurada jeràrquicament. Però deixa absolutament de banda, i aquesta és una de les principals mancances del text, la Maria femella. Mínima introducció del paganisme a través de l’adoració que Maria sent per Artemis, la deessa de la fertilitat. Però on és la dona? Ni una pulsió sexual, ni tan sols sensual, ni una referència a un fet cabdal, la concepció del fill de Déu.
Per tant, en aquest espectacle el que realment interessa és la superba actuació de Blanca Portillo. Dicció perfecta, precisió en la tragèdia i en la narració de la quotidianitat, gestos absolutament sincronitzats –en alguna escena massa, fet que denota el debut del director– i el moment d’excepció, un crit no pronunciat que comprèn tot el dolor de la humanitat.
Mercè Paloma ha dissenyat un vestuari preciosista on queda molt clar que les religions monoteistes aposten unànimement per amagar el cos de la dona. Per la seva banda, l’artista Frederic Amat signa una escenografia sòbria que evoca un magatzem per on deambulen els records de la protagonista, sempre embolcallada d’objectes que van prenent vida i, a més de donar suport a la seva actuació, transporten l’espectador a diferents espais i temps de la història. El fet que s’estrenés l’espectacle a la capella del MACBA li va donar un plus que va afavorir la funció. La propera temporada es podrà veure al Teatre Lliure.
Autor: Colm Tóibín // Traducció: Enrique Juncosa // Adaptació i direcció: Agustí Villaronga // Interpretació: Blanca Portillo // Escenografia: Frederic Amat
Notes d'escena. Crítica teatral 