Quin és el ritme de la passió?

Títol: L’Amant
Autor: Harold Pinter
Direcció: Guido Torlonia
Intèrprets: Alícia González Laá, Pep Planas, Javier López
Dia i lloc: Dimecres, 4 de maig  al Teatre Akadèmia

l'amant

Quin és el ritme de la passió? Si us apropeu al Teatre Akadèmia en tindreu una bona mostra en aquesta posada en escena de L’Amant de Harold Pinter, un text sublim on evidentment també hi parlen els silencis, als quals hi hem d’afegir l’efecte de la percussió que marca la divisió entre escenes i protagonitza el moment més eròtic del muntatge.

L’arrencada no és fàcil. Però no defalliu si els primers tres o quatre minuts us carrega l’artificiositat interpretativa de l’actriu, o us estranya el gronxador que presideix el saló burgès on transcorre bona part de l’acció. Deixeu-vos arrossegar cap a la teranyina pinteriana, perquè res és gratuït.

L’Amant, una de les obres més reconegudes del Nobel britànic, explica l’acceptació dels respectius amants per part d’un matrimoni estable de façana burgesa de pedra picada. Així de senzill en una lectura des de la superfície. I tan complex, endimoniadament divertit i ambigu des del joc que ens proposa l’autor. A mesura que avança l’obra, les situacions es multipliquen exponencialment, els personatges arriben a desaparèixer i Pinter ens mostra les diferents tipologies o posicionaments en una relació íntima. La indiferència emocional del client amb la prostituta, el final abrupte perquè la parella ha descobert després d’anys que hi ha una tercera persona pel mig, la sinceritat de conèixer i consentir l’amant de la parella, etc.

L’autor furga i fa reflexionar l’espectador. Perquè, i si el tercer personatge de visita fugaç formés part d’una teatralització que, finalment, el matrimoni burgès s’ha construït per a donar marxeta a la rutina? Quin text més impressionant i quin tip de riure amb moltes de les rèpliques.

Guido Tornolia signa una direcció que ha pres molt bé el pols al ritme del text, mentre arrisca en la direcció d’actors, ja que demana a Alícia González Laá un treball per a encarnar Sarah que se situa molts cops al límit. La sort és que l’actriu se’n surt i, a més de defensar el seu treball individual, sintonitza perfectament amb el Richard de Pep Planas, la flegma britànica del qual és de factura excel·lent.

Article publicat a la revista Butxaca, maig de 2016

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s