Extremisme religiós i familiar

Títol: Els nens desagraïts
Autor i director: Llàtzer Garcia
Intèrprets:Teresa Vallicrosa, Muguet Franc, Guillem Motos, Ramon Pujol
Dia i lloc: 19 de novembre a la Sala Beckett

Els-nens-desagraits-

En plena natura, com si es tractés d’un pessebre o d’una instal·lació  de clics que van de càmping, una petita comunitat escollida per Ell  −“som poquets però suficients” –  espera la fi del món. Vida austera, il·luminació de fotografia en color avinagrada i vestuari decorós. Omnipresència de la Missatgera escollida, àvia i mare contundent. S’hi escolta Bach i es crema el rock and roll, perquè Led Zeppelin és producte de l’Altre. Aquesta anècdota musical il·lustra a la perfecció el discurs integrista que amara la darrera obra de Llàtzer Garcia.

Els nens desagraïts és un text aspre i estrany, que malgrat oferir un discurs monolític planteja preguntes i que pel fet de sorgir d’una experiència real causa estupor. Garcia torna a demostrar el seu bon traç dramatúrgic, sobretot en l’estructura el·líptica i la credibilitat en la construcció dels sermons. La direcció dels intèrprets és coherent, ressaltant el treball coral i de perfecta harmonia entre Teresa Vallicrosa, Ramon Pujol, Muguet Franc i Guillem Motos . Tots ells afronten sense fissures el repte d’interpretar més d’un personatge. La disposició de l’espai escènic també és encertada perquè amb pocs elements trasllada de lloc i de temps.

El títol ens remet a la tercera generació −un germà i una germana, juntament amb un amic de comunitat que també podem considerar de relació fraternal− que trenca amb els progenitors i fuig cap al món exterior. A més de la part religiosa i de la necessitat, o no, de creure, aquesta és una peça sobre la fragilitat de les relacions humanes forjades en la imposició, basades en el poder o sorgides de la innocència o l’amor més purs.

Els camins del Senyor són inescrutables, els de la creació teatral també. L’obra que havia d’encetar l’aproximació que la companyia Arcàdia feia a la família, finalment clou una trilogia, formada per La terra oblidada (2012) i la magnífica La pols (2015). La Sala Beckett, on fa residència la companyia aquesta temporada, s’hauria de plantejar seriosament programar el trio sencer.

Article publicat a Butxaca (novembre 2017)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s