El comodí de la bona gent

Títol: Bona gent
Autor: David-Lindsay Abaire
Direcció: Daniel Veronese
Traducció: Joan Sellent
Intèrprets: Mercè Arànega, Àlex Casanovas, Nies Jaume, Carol Muakuku, Rubén Ametllé, Àngela Jové
Dia i lloc: Dilluns, 18 de març, sense data de sortida, al Teatre Goya Codorniu

De vegades familiars, amics i coneguts ens fan aquella pregunta: què puc anar a veure al teatre? Si són persones properes la qüestió es resol sense dilació, evidentment amb cert risc que comporta donar resposta, però amb la confiança absoluta de poder fracassar totalment sense represàlies. Jo mateixa quan necessito consell sobre restaurants o algun ingredient, menja o recepta torturo els  “Olleta de Verdures”, a qui, ja posats, recomano seguiu.  Però, i si es tracta de gent que no forma part del nucli dur? Llavors allò del “dona, tu que escrius crítica teatral” no fa gaire gràcia.

Afegiu que a sobre et comenten que clar, és que tinc un compromís perquè venen els sogres, o allò de vull quedar bé amb el cap i he proposat una sortida teatral, o som un grup de més de deu (qui deuen ser aquesta gent?), i només queda encomanar-nos al cel d’aquells meteoròlegs  assaltats impunement pel carrer a qui tant planyem.
Molt esporàdicament, però, existeix l’excepció, el comodí teatral per entendre’ns. Per sort aquesta temporada ha arribat amb la primavera: Bona gent al Teatre Goya, la peça que recomanarem a familiars, amics, coneguts, saludats i fins i tot deixats de saludar. Aquesta comèdia estrenada fa dos anys al Manhattan Theatre Club amb Frances McDormand com a protagonista, ha arribat a Barcelona amb el reconeixement de la crítica i el públic de Broadway.

La producció del Goya, vist el resultat i la reacció del públic no té res a envejar.  La base és ferma perquè es tracta d’un text, que signa David Lindsay-Abaire, per explicar una història d’humor i amor des de la comèdia però amb punts molt negres; un cant a l’amistat i a  la lluita per la supervivència en un barri obrer de Boston;  un exemple d’ascens social i reivindicació de pertinença de classe, que tant pot agradar a la generació seguidora de la sèrie Roseanne com als que miren Aida i fins i tot als que els sembla gran teatre la dramatúrgia de Yasmina Reza.

A la versió catalana la traducció de Joan Sellent, que aplaudim rotundament, ens apropa sense concessions políticament correctes al llenguatge popular, sí el del carrer, i puja a l’escenari adjectius que ens agraden moltíssim, com “pixacolònia”.  Si hi afegim el ritme trepidant en les rèpliques, marca de la casa del director argentí Daniel Veronese, qui porta al límit als intèrprets sense abocar-los a la vulgaritat en cap moment ni a la gèstica de la comèdia fàcil, el muntatge emprèn el vol, ben servit amb una escenografia giratòria, que situa l’espectador tant al pis pobre de la protagonista com a la casa individual del seu antic amor d’adolescència, que va poder sortir del barri, convertir-se en metge i fer allò de l’ascendència social tan americà.

Tot això però no tindria gaire sentit sense uns intèrprets perfectament còmplices entre ells en les escenes corals, que són moltes, i també amb els moments concrets d’interpretació individual. En aquest muntatge podem descobrir la part més còmica de Nies Jaume i la delicadesa tímida de Ruben Ametllé i hem vist per primer cop a Carol Muakuku compartint sense problema escenes amb Àlex Casanovas, el marit i doctor que de cop i volta es veurà assaltat per un antic amor adolescent, la protagonista de tot plegat.

I aquí topem amb una de les claus d’aquest muntatge: la gran Mercè Arànega, ama i senyora del personatge de Magy Walsh, una dona propera, entranyable i a moments exasperant, una lluitadora a base de treball que, en quedar-se a l’atur i haver de continuar mantenint i cuidant la seva filla malalta,  farà tots els possibles per la seva supervivència. Si encara conservem l’impacte d’Arànega com la bestial aristòcrata Dona Obdúlia Montcada d’aquell espectacular Mort de Dama, ara hi afegirem aquesta Magy de xandall de vellut i samarreta amb algun toc de lluentó que té l’ovació del públic assegurada.

Exemple d’aquella discussió sobre gustos i arguments

Si algun dels “meus alumnes”, antics o presents ha llegit fins aquí, les paraules que ara venen li són personalment dedicades. Bona gent serà sens dubte un dels grans èxits d’aquesta temporada i, perquè no, un espectacle candidat a reposició.

Ara bé, vull dir clarament que com a espectadora mai no el triaria per anar al teatre perquè no coincideix en absolut amb els meus gustos. I doncs? I tot el que s’ha escrit unes ratlles més amunt? Estimats, estimades, aquí rau aquell debat que sempre sorgeix a totes les classes entre gustos i arguments, allò que tant complicat us sembla i que de vegades no enteneu a les correccions d’exercicis de gèneres d’opinió o de ressenyes de llibres.

Evidentment que veiem espectacles que ens agraden i els defensem amb allò que us dic del comentari de bar. Però a l’hora d’escriure que ens agradi tampoc és motiu per a una crítica de lloança, perquè pot passar que el resultat final, malgrat els nostres gustos personals, no sigui brillant. I ja sabeu, no reproduiré aquí la teoria, què significa abordar un gènere d’opinió com és la crítica cultural.

No és tan simple, sobretot si ens motiva la complexitat, la tria de la paraula adequada i la construcció del llenguatge ben feta. El reduccionisme al  m’agrada, no m’agrada, em vaig avorrir o m’ho vaig passar bé el deixem als qui aposten per la superficialitat i el maniqueisme. Sovint es cau amb el gust perquè no hi ha perspectiva, ni cultura, ni intenció d’aprendre. Cal temps, paciència, humilitat i potser sí que quan algú ja té molts cabells blancs o una calba venerable arriba el dia en què el seu gust pot començar a tenir sentit per a la resta de la comunitat. Mentrestant, aprenentatge, argumentació des del respecte, llibertat per expressar el pensament i acceptació de la pròpia signatura i d’allò que s’ha escrit i les seves conseqüències, si és que n’hi ha alguna.