Contra la misèria, educació

Títol: Confidències a Al·là
Direcció, traducció i dramatúrgia: Magda Puyo
Autora: Saphia Azzeddine
Intèrprets: Mireia Trias i Judit Farrés
Composició musical: Judit Farrés
Dia i lloc: Dimecres 15 d’octubre (fins al 16 de novembre) a la Sala Atrium

 

L’octubre de fa exactament 12 anys, Magda Puyo ens endinsava en la demolidora vida d’una dona, monòleg escrit per Enric Nolla, a qui donava vida una esplèndida Teresa Urroz en una Sala Beckett immaculada gràcies a l’escenografia de Ramon Simó. Tractat de Blanques ens va remoure. Ara, després de veure Confidències a Al·là a la Sala Atrium la directora ho ha tornat a aconseguir.

Per què citar un espectacle de fa tants anys en una trajectòria tan àmplia com la de Puyo? Perquè la relació entre els dos és evident, en el contingut perquè parlen de dones que no tenen veu, en la forma perquè són muntatges de petit format. Històries implacables i gens còmodes que sota la mirada de la directora s’allunyen totalment del melodrama, la impostació o la hipòcrita commiseració. Sí, Confidències a Al·là és un espectacle duríssim però molt necessari, de regust amarg i alhora esperançador on també hi té cabuda l’humor.

La matèria prima d’aquest muntatge és la novel·la del mateix títol de l’autora Saphia Azzeddine. Puyo en signa la traducció i la dramatúrgia i ha construït una posada en escena ambiciosa on la música, el moviment corporal, la il·luminació i l’escenografia embolcallen i dialoguen amb el text aconseguint el tot.

Si bé la novel·la és un monòleg, la directora ha optat per mostrar la protagonista a través de dues actrius. Judit Farrés i Mireia Trias aconsegueixen enganxar l’espectador d’inici a fi amb unes interpretacions que oscil·len entre la fragilitat i inseguretat pròpies de l’adolescent que encarnen i la dona impassible i calculadora curtida a cops per l’experiència. Cal destacar l’espai sonor i les interpretacions musicals de Farrés, especialment emotiva amb Piensa en mí i totalment juganera i innocent amb la tonada publicitària d’un iogurt, que a dia d’avui encara ens ressona a la ment. Per la seva banda, Trias brilla en l’exhibició de llàgrimes, que en cap cas són de cocodril, i en una escena de mostra total d’humiliació corporal.

El diàleg entre les actrius és un dels grans encerts del muntatge perquè li dóna ritme i, a més, ens evoca un dels aspectes claus de l’obra: la capacitat d’escollir entre dues opcions. En el cas de Jbara, la pastora berber de 16 anys que viu en la més absoluta misèria amb la família, aquesta capacitat i llibertat per triar li arribarà tard i malament. Ella insisteix en demanar-li a Al·là que hi hagi un canvi a la seva quotidianitat en la qual només té alegria quan es pot menjar un iogurt, aconseguit després de prostituir-se.

Però una maleta caurà del cel, i amb ella una nova vida i una nova concepció d’ella mateixa ja que Jbara descobrirà que és bella. Ara ja pot escollir, té el poder de la seducció i la capacitat de guanyar diners ràpids prostituint-se. Un iogurt ja no és suficient. Tota una sèrie de peripècies i decisions, alguna força errònia la durà a la conclusió final: l’educació és la manera de sortir de la misèria material i moral.

Aquesta història que podria semblar lluny del nostre entorn ja que no deixa de centrar-se en una determinada manera de com es concep la cultura i la religió musulmanes, amb aquesta posada en escena ens resulta propera. Puyo aconsegueix, gràcies a elements com l’escenografia de roig encès, que pot ser qualsevol discoteca o prostíbul, o la roba que porten les actrius, idèntica a la d’una adolescent que passa pel carrer, escupir-nos a la cara que no cal ser musulmana per ser humiliada i prostituïda. Aquesta mirada laica de la directora potencia encara més un text  on la relació i apel·lació  Al·là són constants, però que, en realitat, podria ser ell o qualsevol altre Déu o presència superior.

Confidències a Al·là és una petita joia de la cartellera que pot convertir-se en una de les revelacions de la temporada. Es mereix absolutament el favor del públic.