Títol: Vilafranca (un dinar de festa major)
Autoria i direcció: Jordi Casanovas
Intèrprets: Marta Angelat, David Bagés, Manel Barceló, Lluïsa Castell, Georgina Latre, Vicky Luengo, Àurea Márquez, Marc Rius, Manuel Veiga, David Vert, Anna Ycobalzeta
Dia i lloc: Dijous, 19 de febrer al Teatre Auditori de Vilafranca
Una producció de http://www.elsteatresamics.cat
Bona notícia que diferents equipaments teatrals (L’Atlàntida de Vic, Atrium Viladecans, Kursaal de Manresa, Teatre-Auditori de Sant Cugat i Teatre de Granollers) a més d’intercanviar informació i compartir experiències, s’hagin ajuntat sota el paraigua de l’associació Els Teatres Amics. El primer pas que fan com a productors és Vilafranca, un dinar de festa major, la darrera part de la trilogia de Jordi Casanovas sobre la identitat catalana després de Pàtria i Una història catalana de les quals vam parlar en el seu moment. L’obra visitarà tots els equipaments i sembla que farà gira fins arribar a Barcelona. L’estrena, però, havia de ser especial. Així que es va fer a Vilafranca per donar el tret de sortida de la capital de la cultura catalana 2015. L’autor i director tornava també als seus orígens i la música, molt encertada, la posava una altra vilafranquina, Anna Roig i L’ombra de ton chien. Tot a punt doncs, per un dinar trepidant.
Casanovas centra l’acció durant el dinar més important d’una família, la festa major d’agost. Passa a Vilafranca el dia de Sant Fèlix, però qualsevol s’hi pot sentir identificat. L’avi malalt presidint la taula, l’àvia a la vora, dues filles i un fill amb les seves respectives parelles i les dues post adolescents en plena efervescència hormonal i estudiantil. I un intrús en forma de convidat: el company de classe, amic i potser amor d’una de les joves, estudiant de Belles Arts a Barcelona.
Posada en escena de gran format amb públic a banda i banda, canvi camaleònic d’espai escènic, bon treball d’il·luminació i escenografia: del pati on a la primera part es fa el vermut, per passar posteriorment al menjador amb immensa taula parada. Arribades esglaonades dels diferents personatges que són rebuts pels amfitrions de la casa. Evolució de la conversa banal, de les brometes i la bona relació i estima, cap a la traca en forma de discussió, draps bruts i destrucció del nucli familiar amb què culmina la peça. Queda per a cada espectador una pregunta no pronunciada: tindrà futur aquesta família?
Casanovas fa un bon exercici d’escriptura dramàtica, amb un ús de la llengua popular, planer i amb tots els barbarismes d’una conversa col·loquial. Pel que fa al contingut, però, no aporta res. D’entrada perquè el detonant de tot plegat és el repartiment de l’herència i la cura dels progenitors quan es fan grans, ai el Lear de Shakespeare, ai la nostra pròpia taula o la del veí de la cantonada.
El to general em feia pensar tota l’estona en qualsevol de les telesèries costumistes a què ens té acostumats “la nostra” des que es va fundar, per la qual cosa aquest serà sens dubte un muntatge per a tots els públics i amb èxit assegurat. Des de la distància mediterrània i sense arribar a ser tan demolidora, aquesta Vilafranca també té ecos d’aquella magnífica adaptació de Celebració de Lars von Trier que signaren Pablo Ley i Josep Galindo al Romea.
El dramaturg desaprofita un dels fils que a priori ens resultava més interessants en tant que fugia una mica de la convencionalitat i podia afegir elements actuals al voltant del tema de la família. Parlo de la fotografia que es fan al principi, situant l’acció a la dècada dels 80 el mateix dia i al mateix espai, anunciant que la repetiran cada any. En l’actualitat on es desenvolupa tota l’acció, l’estudiant de Belles Arts demana aquestes diapositives per fer-ne un treball. Bons auguris de diàleg entre re-fotografia, àlbums familiars, imatges privades i memòria col·lectiva… que es queden sense resoldre deixant de banda algun element reflexiu que podia tenir el muntatge.
On sí l’encerta Casanovas és en la direcció d’actors, dinàmica i fermament construïda per a cadascun dels personatges que ha creat. El repartiment tan d’actors com d’actrius és encertadíssim i la comunió entre ells fa d’aquest muntatge un goig per a l’espectador. El treball coral és excel·lent. A nivell individual és especialment destacable el duel entre les magnífiques Marta Angelat i Lluïsa Castell i la delicada interpretació del gran Manel Barceló, en el paper del patriarca malalt.
Notes d'escena. Crítica teatral 